Entrevista a Care Santos

5.6.17

Hola, petits pingüins!

Aprofitant que estic fent un curs d'escriptura amb ella, fa poc vaig entrevistar a la famosa escriptora catalana Care Santos, que fa poc va guanyar amb la seva novel·la Mitja vida el Premi Nadal. Nascuda a Mataró l'any 1970, és una autora molt prolífera amb més de seixanta obres per a públic adult, juvenil i infantil.

Fotografia de Culturamas

Bé, primer començaré amb algunes preguntes personals i altres seran de Mitja Vida. Per començar: com vas començar a escriure i per què ho vas fer?
Doncs jo vaig començar amb vuit anys, era una nena una mica friki... I ho vaig fer no sé ben bé per què, tot i que ho he pensat molt, perquè sempre vaig voler ser escriptora... Jo suposo perquè vaig néixer a una casa amb llibres, amb molts llibres, amb un pare i una mare lectors, per tant no m'avorria amb tants llibres a l'abast... I també perquè tenia una àvia, la meva iaia Teresa, que era molt bona explicadora d'històries, i explicava unes històries tan fascinants que a mi em feia venir ganes de ser com ella, i no he parat fins que m'he dedicat a explicar històries...

Vius exclusivament de l'escriptura o a part ho combines amb una altra feina?
Visc exclusivament de l'escriptura, això sí: escric per a diferents públics i en català i castellà. Nens, adults i joves, en català i en castellà. Des del principi ha estat així? No, evidentment que no... Això és una decisió que vaig prendre quan tenia vint-i-cinc anys, molt jove... No sé si ara la podria prendre, tal i com estan les coses; però vaja, jo crec que ho faria igual, perquè era el que jo volia fer. 
Abans de dedicar-me només a escriure ficció, també d'alguna manera em dedicava només a escriure perquè treballava com a periodista en una secció de cultura, que era una manera fantàstica d'escriure i cobrar, que sempre és el gran problema dels escriptors, no és una feina que et permeti tenir un sou i viure com la gent normal, sinó que necessites uns anys d'inversió per després poder veure si te'n surts o no, i per tant és un risc sempre.
La teva família, des d'un primer moment et va recolzar? Sí. La meva família em va recolzar sempre. Mira, jo he tingut molta sort, crec que és imprescindible aquesta sort. No pots ser escriptor si, a més de les dificultats que implica l'escriptura, has d'estar-te barallant amb les dificultats de la vida si hi ha gent que no et recolza. Jo he tingut sempre la sort de tenir uns pares que em recolzaven, un primer marit i un segon marit que em recolzaven i uns fills que em recolzen. Sempre he viscut envoltada de gent que ha cregut en allò que feia. 

Fotografia de Pere Tordera per al diari Ara
A quin públic t'agrada més escriure: a adult o a juvenil?
M'agraden tots. També depèn del moment. Sobretot el que m'agrada és poder variar, perquè poder variar em permet canviar de veu, canviar de tot... Canviar d'univers. I passar d'escriure una cosa molt feixuga sobre la desamortització de Metizaba d'una novel·la situada al 1885 que necessita una documentació històrica sobre llibres antics desapareguts a escriure una història d'un hàmster zombie que ressuscita a un jardí perquè resulta que l'han enterrat i no estava mort. Doncs qualsevol diria que estic mig ximple, però això a mi em permet no avorrir-me, canviar d'aires, desintoxicar-me... Ser diverses escriptores en una. 

Fotografia de Radu Sandovici per a Respostes

De totes les novel·les que has escrit, quina t'ha agradat més escriure?
Una novel·la que jo li tinc molt afecte i que gairebé mai ho dic així de clar és justament la que he posat d'exemple abans, L'aire que respires. És una novel·la que feia molts anys que li feia voltes, que tracta d'un tema que a mi m'encanta, els llibres antics; i tracta de la desaparició d'uns llibres antics a una Barcelona molt convulsa que és la del primer terç del segle XIX. Per tant, vaig escriure una novel·la sobre un dels meus temes preferits, va ser molt difícil perquè la documentació d'aquella època és complicada però alhora molt plaent, perquè vaig passar-me més d'un any llegint i buscant informació per hemeroteques, biblioteques... M'ho vaig passar molt bé, era l'excusa perfecta per investigar sobre un tema que m'agradava. I molt complexa també, perquè no només és la més llarga sinó que el primer terç del segle XIX és una època molt difícil de novel·lar. Em va donar molts maldecaps però m'ho vaig passar molt bé. 




Ara passaré a fer unes preguntes sobre Mitja vida. Per què vas començar a escriure-la?
Mitja vida té dos principis: un molt seriós i un altre que no ho és gens. El seriós és que volia fer un homenatge a les dones que són una generació més gran que jo, la generació de la meva mare: dones nascudes als trenta, més o menys; i que per tant van viure tota l'educació de la dictadura franquista. 
L'explicació poc seriosa és que vaig fer una reunió a casa meva amb les antigues companyes de primària. És terrible analitzat des d'avui en dia, érem quaranta-cinc noies en un col·legi de monges. Tot noies. D'aquestes quaranta-cinc, ens vam ajuntar vint-i-set i va ser una nit molt emocionant, perquè va passar de tot, ens ho vam passar molt bé... I al final de la nit, els vaig prometre que escriuria alguna cosa sobre aquella reunió, i aquesta cosa és Mitja vida. He complert només mitja promesa, perquè en realitat no he escrit de nosaltres, sinó de les nostres mares, però jo crec que les que van estar en aquella reunió sabran trobar coses que van passar...


Esperaves tota l'acceptació que ha tingut aquesta novel·la i el fet de guanyar el Premi Nadal?
Guanyar el Premi Nadal és un somni per a qualsevol que escrigui, ja és un atreviment presentar-t'hi... Si t'hi presentes és perquè vols guanyar, però quant més a prop estàs de la data, més penses: "Estic boja, això no ho guanyaré mai"... Quan vaig veure que me'l donaven, jo vaig necessitar tres setmanes per fer-me la idea... Qualsevol que estimi els llibres (i un escriptor és bàsicament un lector amb molta experiència) i veus aquella llista d'escriptors que hi ha al Premi Nadal, ja et ve un mal de panxa... Pensar que jo estaré la última a partir d'ara... He necessitat un temps per creure-m'ho. Ara ja m'ho crec, però m'ha costat molt.
I l'acceptació del llibre també ha sigut una sorpresa, perquè això no ho saps mai: llibres que a tu t'agraden molt, com L'aire que respires, per exemple; troben molt pocs lectors i no saps mai a quin misteri respon, això. I en canvi Mitja vida està tenint molts lectors, porta ja moltes edicions i a la gent li agrada molt, m'ho comenten molt. Clar, els que no els hi agrada no m'ho diuen... (riures)

Doncs ja està, moltíssimes gràcies per concedir-me l'entrevista.
De res, a tu!

Un dia com avui va néixer Federico García Lorca...



No hay comentarios:

Publicar un comentario

Santa Template by Mery's Notebook © 2014
Adventure Time - Penguin